Text Joves

L’ombra del vent

Vaig arribar a la sala de música i el resplendor d’un llampec va encendre les volutes de fum que flotaven a l’aire com garlandes de vapor. El teclat del piano formava un somriure inacabable juntament amb la galeria. Vaig creuar la saleta de música i vaig arribar fins a la porta de la biblioteca. Estava tancada. La vaig obrir i la claredat de la glorieta que  envoltava la biblioteca personal del llibreter em va oferir una calorosa benvinguda. Les parets cobertes d’estants replets formaven un oval al centre del qual descansava una tauleta de lectura i dues butaques de mariscal de camp. Sabia que la Clara guardava el llibre de Carax en una vitrina prop de l’arc de la glorieta. Vaig dirigir-me cap allà sigil·losament. El meu pla, o l’absència d’un, havia estat fer-me amb el llibre, treure’l d’allà, entregar-se’l a aquell llunàtic i perdre’l de vista per sempre.  Ningú se n’adonaria de l’absència del llibre, exceptuant-me a mi.

El llibre de Julián Carax m’esperava com sempre, abocant la seva esquena al fons d’un estant. El vaig prendre entre les meves mans i el vaig estrènyer contra el meu pit, com si abracés a un vell amic al qual estigués a punt de trair. Judes, vaig pensar. Em disposava a sortir d’allà sense deixar  saber a la Clara de la meva presència. M’emportaria el llibre i desapareixeria de la vida de la Clara Barceló per sempre. Vaig sortir de la biblioteca amb pas lleu. La porta de l’habitació de la Clara s’entreveia al fons del passadís. La vaig imaginar tombada en el seu llit, adormida. Vaig imaginar els meus dits acariciant el seu coll, explorant un cos que havia memoritzat des de la pura ignorància. Em vaig donar la volta, disposat a abandonar sis anys de quimeres, però una cosa va aturar les meves passes abans d’arribar a la sala de música. Una veu xiulant a la meva esquena, rere la porta. Una veu profunda, que xiuxiuejava i reia. Era a l’habitació de la Clara. Vaig avançar cap a la porta lentament. Els meus dits acariciaven el pom de la porta. Em tremolaven. Havia arribat tard. Vaig empassar-me la saliva i vaig obrir la porta.

(Extret de: L'ombra del vent, Carlos Ruiz Zafón)