Qüestionari Adults

Enquesta sobre el Text

Text Adults

David Copperfield

No he tenido la ocasión de hablar de Peggotty desde mi huida; pero, como es natural, le escribí tan pronto como me instalé en Dover, y le envié una segunda carta, más larga, con toda clase de detalles, cuando mi tía me tomó oficialmente bajo su protección. Al iniciar mis estudios en el colegio del Doctor Strong, volví a dirigirme a ella, contándole con detenimiento lo feliz que era y las perspectivas que se abrían ante mí. A fin de devolverle la cantidad que me había prestado, le mandé por correo, dentro de esa última misiva, una moneda de oro de media corona; lo cierto es que no habría podido encontrar un modo de gastar el dinero del señor Dick que me produjera mayor satisfacción; y sólo en esta epístola, no antes, le hablé del joven con el carro tirado por un burro.

Peggotty respondió a todas mis comunicaciones con la prontitud, aunque no con la concisión, del empleado de una casa de comercio. Pareció agotar toda su capacidad de expresión (que no era demasiado grande sobre el papel) en el intento de escribir los sentimientos que le inspiraban mi viaje. Cuatro carillas con comienzos de frases, incoherentes y plagadas de interjecciones, con el final siempre emborronado, apenas sirvieron de desahogo. Pero aquellas páginas me decían mucho más que la mejor redacción, pues mostraban que Peggotty había llorado al escribirla, ¿y qué más podía desear yo?

Me di cuenta, sin dificultad, de que mi tía continuaba sin gustarle demasiado. Había tenido un plazo muy corto para asimilar la noticia, después de tantos años de alimentar prejuicios contra ella. Jamás llegamos a conocer a una persona, afirmaba Peggotty; pero que la señorita Betsey fuese tan diferente de cómo se la había imaginado, ¡era toda una lección! Ésas eran sus palabras. Resultaba evidente que seguía teniendo miedo de la señorita Betsey, pues me pidió que le diera las gracias, pero lo hizo con timidez; y temía que yo volviera a escaparme, a juzgar por la cantidad de veces que me repitió que, siempre que lo deseara, ella me pagaría el billete hasta Yarmouth.

(Extret de: David Copperfield, Charles Dickens)

L'activitat

De què tracta això?

Aquesta és una activitat pel meu Treball de Recerca. L'idea va sorgir de la pregunta que em vaig formular: El suport en el qual es llegeix afecta a la comprensió lectora? És per resoldre aquesta qüestió per la qual he dut a terme aquesta activitat.

Consta de dues parts:

1. Llegir el text penjat segons sigui la teva edat (nen, jove, adult)
2. Dur a terme el qüestionari de la lectura sense mirar el text.

Hi haurà 2 tipus de text per a cada edat:

1. En paper
2. En una Tablet

A partir d'aquestes activitats es determinarà si realment el tipus de suport afecta a la comprensió lectora.

Qüestionari Joves

Enquesta sobre el Text

Text Joves

L’ombra del vent

Vaig arribar a la sala de música i el resplendor d’un llampec va encendre les volutes de fum que flotaven a l’aire com garlandes de vapor. El teclat del piano formava un somriure inacabable juntament amb la galeria. Vaig creuar la saleta de música i vaig arribar fins a la porta de la biblioteca. Estava tancada. La vaig obrir i la claredat de la glorieta que  envoltava la biblioteca personal del llibreter em va oferir una calorosa benvinguda. Les parets cobertes d’estants replets formaven un oval al centre del qual descansava una tauleta de lectura i dues butaques de mariscal de camp. Sabia que la Clara guardava el llibre de Carax en una vitrina prop de l’arc de la glorieta. Vaig dirigir-me cap allà sigil·losament. El meu pla, o l’absència d’un, havia estat fer-me amb el llibre, treure’l d’allà, entregar-se’l a aquell llunàtic i perdre’l de vista per sempre.  Ningú se n’adonaria de l’absència del llibre, exceptuant-me a mi.

El llibre de Julián Carax m’esperava com sempre, abocant la seva esquena al fons d’un estant. El vaig prendre entre les meves mans i el vaig estrènyer contra el meu pit, com si abracés a un vell amic al qual estigués a punt de trair. Judes, vaig pensar. Em disposava a sortir d’allà sense deixar  saber a la Clara de la meva presència. M’emportaria el llibre i desapareixeria de la vida de la Clara Barceló per sempre. Vaig sortir de la biblioteca amb pas lleu. La porta de l’habitació de la Clara s’entreveia al fons del passadís. La vaig imaginar tombada en el seu llit, adormida. Vaig imaginar els meus dits acariciant el seu coll, explorant un cos que havia memoritzat des de la pura ignorància. Em vaig donar la volta, disposat a abandonar sis anys de quimeres, però una cosa va aturar les meves passes abans d’arribar a la sala de música. Una veu xiulant a la meva esquena, rere la porta. Una veu profunda, que xiuxiuejava i reia. Era a l’habitació de la Clara. Vaig avançar cap a la porta lentament. Els meus dits acariciaven el pom de la porta. Em tremolaven. Havia arribat tard. Vaig empassar-me la saliva i vaig obrir la porta.

(Extret de: L'ombra del vent, Carlos Ruiz Zafón)

Qüestionari Nens

Enllaç a l'Enquesta

Text Nens

Dos ciris al diable

Avui dia, la gent ja no creu en els àngels. Bé, hi ha qui pensa que són éssers de llum que són aquí per ajudar-nos i que, si t’hi encomanes d’una determinada manera, t’ajudaran a trobar nòvio, a fer que et toqui la loteria o a curar-te les hemorroides. Però això no és creure en els àngels.

Jo em refereixo als de la Bíblia, els missatgers de Déu. Àngels com Miquel, que va expulsar els dimonis del cel. Com Uriel, que guardava les portes del Paradís armat amb una espasa de foc, desgraciadament per a Adam i Eva. O com Metatron, que té nom de robot d’anime japonès, però que en realitat és el Rei dels Àngels, el més poderós de tots.

Ja ningú creu en aquests àngels, diuen que són mitologia, però la realitat és que han passat de moda.

Això no obstant, hi ha gent que sí que creu en els dimonis. I no els en culpo pas. N’hi ha prou de mirar al nostre voltant per veure com va de malament el món. O encara més senzill: n’hi ha prou de veure les notícies.

Al telenotícies fa la sensació que tot el que passa és dolent. És difícil creure en Déu, o en els àngels, davant les imatges d’una guerra, una epidèmia, una catàstrofe natural... És fàcil creure que el dimoni existeix i que l’infern és molt més a prop del que sembla.

Però això no és just. D’acord, és clar que totes aquestes coses dolentes passen, però això no és tota la veritat. També passen coses bones. Cada dia. Però tendim a ignorar-les.

Suposo que tenen més morbo les coses dolentes, les imatges de violència. Ens fan sentir segurs a casa nostra i còmodes en les nostres vides, o ens enfonsen en la misèria i ens refermen en la nostra creença que el món és una merda.

Això fa que la feina dels àngels sigui molt més difícil del que hauria de ser. Ja és prou complicat provar d’arreglar aquest món perquè a sobre la gent no solament no valori la teva feina, sinó que ni tan sols cregui que existeixes.

Perquè els àngels existeixen... i han existit sempre.

Que com ho sé?

Perquè el meu pare n’era un.

(Extret de: Dos ciris al diable, Laura Gallego)